Vides 2.0

- Hola, què dius?

- Ei, passa, passa. Estava acabant de sopar. Vi?

- Sí, gràcies. Sobre la taula?

- No, no. Anem al menjador, millor. Vull provar què tal mentre toco el piano.

- Original. Amb la boca? O directament...

- Poc a poc. He tingut un dia tens. Hauràs de pelar-me-la una estona primer, avui costarà d'aixecar em penso...

- Val.

[Cap problema. M'acabaré el vi d'un glop i en voldré més. No em cal anar gat, però ho prefereixo. És més divertit. Sempre ho és de divertit, de fet. Però ben torrat, més.

M’ajupo, intentant trobar un lloc on posar-me de genolls, prou còmode com per ser-hi una estona, entre els pedals del piano i la banqueta. Resulta difícil. I el fill de puta toca de pena. Això que sona és Autumn Leaves? Quin qutre!.

No se li aixeca. És com un tros de corda gruixuda. En quant s’escapa de la mà, cau.

Poder si li llepo una mica sota els ous... sí. Fa bon gust. Realment és un home net. I ni un pèl. Ben jugat, si senyor. Fot certa gràcia... sempre que trempa, fa uns petits espasmes amb els entrecuixos, com si volgués reacomodar la musculatura de la zona. Ui! M’agafa el cap. Em penso que vol que comenci a menjar-li ja. No m’és pas difícil, la té petita, no m’omple la boca; i sentir-la dura entre el paladar i la meva llengua, rodejant-la amb les comissures, és una sensació que no em desagrada. Vaig amb compte de no passar-hi mai les dents però, conec aquest dolor i no és agradable per ningú. Em molesta una mica quan m’agafa el cap pel darrere, sempre vol que me la posi tota a la boca, que tregui la llengua, encabint-la entre el llavi de sota i el seu rabo, i arribi a tocar amb els llavis el seu ventre. Ho he vist fer, però jo no en sé. Es veu que s’ha de relaxar la musculatura de la gola i deixar que la qüestió en sí traspassi la campaneta, arribant a entrar uns centímetres dins la faringe, laringe o el que merdes sigui que hi ha allà. No ho sé fer i m’ofego. El cabró m’ha confessat alguna vegada que li agrada el soroll que faig quan m’ofego i no puc més i surto i respiro entretallat. Diu que el posa calent veure’m ofegat i bavejant.

En fi, què més explicar. Després, encara que digui que no, voldrà que l’estassi allà sobre la taula de la cuina amb les potes ben enlaire. Poder les recolzarà a les meves espatlles, poder se les aguantarà ell mateix. I voldrà que li rebenti el cul. Potser m’hi deixarà escórrer a dins o potser voldrà que la tregui just abans i li deixi tota la llet a la taula. No sé què en deu fer de tot això després. Potser en voldrà un altre, però mai des del darrere, li agrada veure com li vaig entrant ràpid i sense gaires miraments, suat, sense gaire eufòria. I segur que aquesta vegada voldrà que li agafi i se la peli allà mateix, mentre el vaig notant intestinalment flàccid. Sol escorre’s a sobre seu, sense manies, cosa que fa de la seva llet al ventre i la meva, que ha traspassat de la taula a la seva esquena, una escena força pintoresca.

Acabarem. O acabarà ell. Jo rares vegades. Gairebé mai em dona pel cul ell, no és una tasca que li interessi gaire. I es cansa. No ho gaudeixo en excés, potser algun dia concret, però més per perversitat que altra cosa. Al cap i a la fi ho és ell de marica. No jo. Li menjo, me’l follo, marxo i ell... ell em dona una feina en aquest país d’economies liberalment descontrolades. Una bona feina, que em suposa un bon jec de diners cada puto fi de mes. Però jo no. Ell sí que ho és, però jo no. És gai. Vaia, maricón. Tots els gais acaben per ser maricons.]

- Hola, què dius?

- Arribes tard avui.

- Sí, un dia llarg a la feina. Dormen les nenes?

- Sí, ja fa estona, sopes?

- No, no, Gemma, vaig a dormir que no m’aguanto dempeus.

- Com vulguis.

[La meva esposa. La Gemma... mai no entén res, la Gemma]