Vides 4.0

    I ballaves. Ahir a la nit ballaves. T'era igual la música. Tu ballaves. Ni tan sols de forma bella. Només ballaves. Frenètica, histèrica, nerviosa, descol·locada, calenta, impacient. Ballaves. I ja no ens estimem. Però ballaves. Suada, vermella, pitruda, malalta. Tu, ballaves. O poder només ho feies veure que ballaves. I aquell fill de puta t'atançava la cigaleta, borratxo i lamentable. Tu l'apartaves, només una mica... i ballaves. Ell hi tornava i ja ho sabies. Ballaves. Incisiva i imperfecte. Violenta i freda. Ballaves. I sí, jo idiota, perquè tu només ballaves. Trobant-te a faltar, només ballaves. En tons grisos i negres. Damunt de taules, esquenes, històries, llençols i ombres. Ballaves. Entre tanslúcida i opaca. Intocable i llunyana. Ba-lla-ves. I gairebé no ballaves. Reboties el cos d'un costat a l'altre. Desfogaves els peus en una arrítmia intacte. Suaves de por, perduda entre molts d'altres que, aliens a tota tu, ballaven. I et cardaves del món, i explotaves. I et cagaves en la puta d'oros de la nostàlgia. I fugies de tu, fent veure que ballaves. I m'era ben bé igual. Perquè sé que en realitat. Quan ets sola a casa. Pares. Plores. I calles.