Vides 2.0

- Hola, què dius?

- Ei, passa, passa. Estava acabant de sopar. Vi?

- Sí, gràcies. Sobre la taula?

- No, no. Anem al menjador, millor. Vull provar què tal mentre toco el piano.

- Original. Amb la boca? O directament...

- Poc a poc. He tingut un dia tens. Hauràs de pelar-me-la una estona primer, avui costarà d'aixecar em penso...

- Val.

[Cap problema. M'acabaré el vi d'un glop i en voldré més. No em cal anar gat, però ho prefereixo. És més divertit. Sempre ho és de divertit, de fet. Però ben torrat, més.

M’ajupo, intentant trobar un lloc on posar-me de genolls, prou còmode com per ser-hi una estona, entre els pedals del piano i la banqueta. Resulta difícil. I el fill de puta toca de pena. Això que sona és Autumn Leaves? Quin qutre!.

No se li aixeca. És com un tros de corda gruixuda. En quant s’escapa de la mà, cau.

Poder si li llepo una mica sota els ous... sí. Fa bon gust. Realment és un home net. I ni un pèl. Ben jugat, si senyor. Fot certa gràcia... sempre que trempa, fa uns petits espasmes amb els entrecuixos, com si volgués reacomodar la musculatura de la zona. Ui! M’agafa el cap. Em penso que vol que comenci a menjar-li ja. No m’és pas difícil, la té petita, no m’omple la boca; i sentir-la dura entre el paladar i la meva llengua, rodejant-la amb les comissures, és una sensació que no em desagrada. Vaig amb compte de no passar-hi mai les dents però, conec aquest dolor i no és agradable per ningú. Em molesta una mica quan m’agafa el cap pel darrere, sempre vol que me la posi tota a la boca, que tregui la llengua, encabint-la entre el llavi de sota i el seu rabo, i arribi a tocar amb els llavis el seu ventre. Ho he vist fer, però jo no en sé. Es veu que s’ha de relaxar la musculatura de la gola i deixar que la qüestió en sí traspassi la campaneta, arribant a entrar uns centímetres dins la faringe, laringe o el que merdes sigui que hi ha allà. No ho sé fer i m’ofego. El cabró m’ha confessat alguna vegada que li agrada el soroll que faig quan m’ofego i no puc més i surto i respiro entretallat. Diu que el posa calent veure’m ofegat i bavejant.

En fi, què més explicar. Després, encara que digui que no, voldrà que l’estassi allà sobre la taula de la cuina amb les potes ben enlaire. Poder les recolzarà a les meves espatlles, poder se les aguantarà ell mateix. I voldrà que li rebenti el cul. Potser m’hi deixarà escórrer a dins o potser voldrà que la tregui just abans i li deixi tota la llet a la taula. No sé què en deu fer de tot això després. Potser en voldrà un altre, però mai des del darrere, li agrada veure com li vaig entrant ràpid i sense gaires miraments, suat, sense gaire eufòria. I segur que aquesta vegada voldrà que li agafi i se la peli allà mateix, mentre el vaig notant intestinalment flàccid. Sol escorre’s a sobre seu, sense manies, cosa que fa de la seva llet al ventre i la meva, que ha traspassat de la taula a la seva esquena, una escena força pintoresca.

Acabarem. O acabarà ell. Jo rares vegades. Gairebé mai em dona pel cul ell, no és una tasca que li interessi gaire. I es cansa. No ho gaudeixo en excés, potser algun dia concret, però més per perversitat que altra cosa. Al cap i a la fi ho és ell de marica. No jo. Li menjo, me’l follo, marxo i ell... ell em dona una feina en aquest país d’economies liberalment descontrolades. Una bona feina, que em suposa un bon jec de diners cada puto fi de mes. Però jo no. Ell sí que ho és, però jo no. És gai. Vaia, maricón. Tots els gais acaben per ser maricons.]

- Hola, què dius?

- Arribes tard avui.

- Sí, un dia llarg a la feina. Dormen les nenes?

- Sí, ja fa estona, sopes?

- No, no, Gemma, vaig a dormir que no m’aguanto dempeus.

- Com vulguis.

[La meva esposa. La Gemma... mai no entén res, la Gemma]

Veritats 1.0

...y sin embargo duele, Raúl... duele.

[i en aquell moment vaig saber que, de debó, èrem u]

Mentides 4.0

"Duc un tatuatge que diu,
amb lletra clara: "Maria".
Si et dius així, siusplau,
fes-m'ho saber...

                      ...que t'estimaré tota la vida."

Versit(i)os 2.0

Esta mañana al levantarme,
he notado un agujero,
no un vacío, no:
un agujero.

Un agujero, justo,
en medio, del pecho.
Y al lado, dormido,
tu cuerpo.

No he querido despertarte,
para no joderte el sueño,
que el día que no descansas,
no hay dios que te aguante.

Y no sé si es que ya,
no te quiero como antes,
o al tener un agujero,
donde estaba el corazón,

Ya no siento nada,
ni por ti ni por nadie,
pero he tenido ganas,
de coger. Y largarme.

Y tu sales de la ducha,
mojada y sin toalla,
debe ser la confianza,
que da compartir la cama.

Pero en ese preciso instante,
me he reido y sin o con motivo,
he tenido muchas ganas,
de coger. Y follarte.

No sé si ha sido al tocarte,
o al rozarme el pantalón,
he notado otro agujero,
justo, en medio, del sexo.

No he continuado, para qué...

No tengo sexo sin corazón,
ni corazón sin sexo.
Porque no tengo sexo,
ni tampoco, corazón.

O a lo mejor,
los tengo,
pero en otra parte.

En otras camas,
o en otras duchas,
en otros cuerpos,
en otros corazones,

Iré a buscarlos cuando duermas,
mejor no gritarme,
que con tantos agujeros,
se escaparía tu aire.

Bon Nadal 1.0

Bon Nadal,
et desitja la nit,
que gairebé ja no ho és,
a hores d'ara.

El meu cansament,
la meva Telecaster,
(i hasta el meu ampli!,
Mesa Boogie a Vàlvules!)

Les restes de l'última tendresa,
que em quedava a la butxaca,
i amb l'última escorreguda,
es barregen amb l'aigua,
                         .i el semen a la dutxa.

I totes les automatitzacions,
de les pistes MIDI, i el BFD2,
que m'ajuda a fer cançons,
i a no cantar sol, que realment.
                               .em sento sol.

I el Logic Pro, i el Reason,
(pas que he pagat per tenir-los!)
i en Pau mestre i amic,
i ben al contrari.
                 .quan convenia.

I en Nalva i en Timón,
(quanta música porten els cabrons)
i els seus coneixements de la vida,
que no vaig aprendre a la universitat,
                            .sinó ben gats després de tocar.


I en Martí...
          .i en Jaume.

I la meva incapacitat per estimar-te,
fins i tot de respectar-te,
i la meva insició en estripar,
de tots els desgraciadets que et repasses.
                                       .i jo ja no en tinc ganes.

I la meva lluita de cada dia,
amb tot i tothom, i contra mi,
per no afluixar mai o despullar-me,
per no acabar sabent qui sóc.
                                 .i un silenci.
 I classes de solfeig i d'harmonia,
i Bon Nadal i Bon Any fills de puta,
us desitjen tots els diners que dec del meu Mac,
que enlloc d'obrir-me una finestra al porno,
acaba servint per fer cançons.
                          .que parlen que estic sol.

I Bon Nadal...
            ... Sí, Bon Nadal.

Vides 1.0

          En Lluís és el meu veí des que recordo tenir veïns. I és un puto subnormal. Un lamentable, vaia. No és la meva opinió aquesta. És un fet consumat. Sí, sí. Un lamentable. Un puto lamentable. Estudia no sé què de màrqueting, el pijet dels collons, allà a la Ramón Llull i, com amb tot, va fent. Esmorza el que la seva mare li deixa fet abans d'anar a treballar. Va a la universitat, va aprovant i trampejant, torna a casa, juga a pelar quatre desgraciats amb la play [no ho reconeixerà mai, però el cabró s'hi ha deixat mitja vida al davant. Té durícies als polzes. Promès.] Després encendrà l'ordinador, entrarà al messenger, flirtejarà per intentar-se follar tots els caparronets que apareguin allà baix a la dreta de la pantalla. Bé, ho intentarà només amb aquells que entrin dins el marge de la legalitat. Tot i que als altres també se'ls cardaria. Quin merdes! Després mirarà quatre fotologs d'amigues d'amigues que estan prou bones... i potser se la pelarà. Com un mico se la pelarà! I se la mirarà mentre se la pela, amb una cara que oscil·la entre la d'afamat i sorprès per la trovalla. Potser mirarà una mica de porno i acabarà de fer l'última palleta del vespre. Un cop acabat i ben lletat, obrirà el seu fotolog. Escriurà un text que ell consideri ben profund. O potser parlarà ben enigmàticament d'una noia a qui estima. O copiarà una cançó de merda o posarà fotografies de maricons, de gatets, de sols, de llunes, de nenes negretes ajagudes a sobre de quan va anar a Togo. [Segur que et debies posar ben dur, malalt.] No sé què hi vas anar a fotre a Togo, imbècil, tant per tant, aquí també n'hi han de nenes negretes.

          Encara recordo els crits que em fotia quan em vaig picar la seva germana. Que si li havia trencat el cor a la meva xicota, la Marta, que quin fill de puta. Que això la deixaria marcada de per vida. Que no sabia tractar les dones. Que millor, que la Marta mereixia algú millor. [I tant.. algú com tu, no? Ja te la faries, ja, si poguessis fill de puta. No la tocaràs en ta vida i això, tristament, ho sabem els dos. Nyeeeec!] I allà cap al final d'un discurs moralment molt íntegre, va dir no sé què que ja em valia picar-me justament a sa germana [crec que a sa germana també se la faria, o a l'Anna, la senyora gorda del segon, o a la filla del forner, que tot just fa 13 anys, però ja comença a marcar dues petites olivetes protuberants sota la samarreta. Totes valen. Per a cap d'elles però, encara no ha trobat el raonament oportú com per passar la barrera delictiva, incestiva en el cas de sa germana, d'encabir-los-hi el seu penis de simio i escorre's-hi en 4 ó 5 manxades.]

          Tant, se val. En resum. Un lamentable. I demà serà un dia igual. O similar. O potser té exàmens i es donarà una setmana de descans. Però l'altre o poder d'aquí dos, hi tornarà. Sense res més. Sense més enllà. Mediocre i feliç. Malalt i difús. Lamentable fill de puta, que tinguis bona nit.

P.D.: Algún dia, potser no demà, però algun dia... em tornaré a picar a ta germana, cabró. I la Marta segur que ho entendrà.

Mentides 3.0

Ell: No vaig poder fer-hi més... les coses van anar així. Sí, vam acabar al llit.

Ella: Després de 15 anys? Com has pogut?

(Ella li trenca la cara)

[Evidentment s'ho mereixia. Quin porc. Després de 15 anys, ha trencat la confiança, la complicitat... passat, present i futur d'un amor...]

Ella: No vaig poder fer-hi més... les coses van anar així. Sí, vam acabar al llit.

Ell: Després de 15 anys? Com has pogut?

(Ell li trenca la cara)

[Desequilibrat, subnormal, maltractador! Imposes la força per suplir que no has estat capaç de satisfer sexualment, o vés a saber si en més àmbits, la teva parella. T'haurien de tallar les mans...]

P.D.: Quan la violència, sigui només violència. Quan no tingui pits, ni penis, ni tetes ni, ja que hi som, compte bancari (a poder ser de paradís fiscal). Quan la violència no presideixi una farmacèutica. Quan s'equipari el terrorisme de les pedres al de les bales oficials. Quan la violència no sigui legitimada per l'uniforme executor...

...aquell matí, desperteu-me.